Ficció i societat, o la importància de la creació narrativa.

Els humans ens caracteritzem -entre d’altres coses- per utilitzar el llenguatge (oral, escrit, gestual, musical, etc.) per comunicar-nos els uns amb els altres. A través d’aquest,  expressem les nostres emocions, pensaments i ens relacionem amb el món i les persones que ens envolten. Estarem d’acord, així, en que el llenguatge és extremadament important en les nostres societats. Però no és exactament del llenguatge del que volia parlar, encara que hi està molt vinculat: i es que des que existeix el llenguatge, existeix la ficció.

Per entendre aquest concepte, el de ficció, ens hauríem de remuntar a l’època dels clàssics, perquè com en la majoria de les coses en la societat occidental, els grecs hi juguen un paper important. Occident està tremendament influenciat en aquest aspecte per la narrativa grega, que va crear uns arquetips encara vigents avui en dia, i que ressonen en tots nosaltres de manera natural, tot i que a vegades no en siguem del tot conscients.

Els grecs són grans narradors, de fet tenim autors de l’època que encara a dia d’avui publiquen.  Això és degut a que són experts en connectar amb l’ essència humana a partir d’una estructura clàssica narrativa que s’ha mantingut al llarg del temps: el viatge de l’heroi. Però en Joseph Campbell o en Christopher Vogler en saben molt més que jo, d’aquest tema.

El concepte de ficció està inevitablement lligat al concepte de Mimesis, paraula llatina que deriva del grec mimeisis i que es tradueix com a imitació. Plató considerava les obres poètiques com a imitacions dels objectes reals, que a la vegada són imitacions de les idees pures. Jo no em complicaré tant. També per Aristòtil totes les arts són una imitació, en aquest cas de la realitat. Però llavors el filòsof Nelson Godman, molt més proper en el temps, ens adverteix que és impossible imitar la realitat tal i com és degut a la nostra condició d’ humans,  doncs percebem subjectivament. Com assevera García-Màrquez ” la vida no és com l’hem viscuda, sinó tal i com la recordem per a poder explicar-la”.

Personalment no crec que això representi cap problema un cop hem assumit que aquesta és la nostra condició. El que si crec és que l’art és una representació d’una part de la vida, de la veritat nascuda de la particularitat de l’artista que l’ha creat. I per aquesta mateixa raó, cada vegada que consumim art, aprenem la veritat dels altres, i potser la nostra: ens trobem amb una petita porció de veritat que intenta explicar l’existència i els actes dels que són com nosaltres.

I això és important, és valuós, és necessari. Els humans hem creat histories des de sempre, és pràcticament una necessitat humana adquirir coneixement i noves experiències a través de la ficció. Perquè la ficció és una mentida.. .que explica una veritat. O una part de veritat, sobre el món i la vida, ajudant-nos a comprendre millor el món en el que vivim, de manera segura, sense els riscos que pateixen els personatges amb els que ens identifiquem. Ja ho deia Campbell en l’extensa entrevista amb el periodista Bill Moyers que conforma el cèlebre The Power of Myth, “…expliquem històries per entendre el món, per harmonitzar les nostres vides amb la realitat”.

Per això, en un món ple de dubtes, pors i contradiccions sempre ens queda la pau que dona la lectura d’una bona història, o el visionat d’ una bona pel·lícula , o una bona sèrie. I tot i que sempre s’ha consumit ficció en la nostra societat, podem identificar algunes característiques actuals degudes als avanços tecnològics del últims temps. Amb l’aparició de les noves tecnologies i les noves tendències en la comunicació, el públic demana formats més curts i intensos, com les series de ficció d’una durada de 20 a 50 minuts com a màxim. En la literatura també funcionen prou bé els relats curts, que es poden llegir d’una tirada i deixen una sensació de continuïtat i satisfacció en el lector. La longitud d’algunes novel·les també ha variat lleugerament.

Altres ingredients com la intensitat, el suspens, l’ humor i la originalitat de format són necessaris i característics en les noves tendències en l’ estructura narrativa avui en dia, juntament amb la creació continua de continguts, doncs aquests són el futur en el mitjà, degut a la varietat de canals que ofereix la TDT, que s’implantarà definitivament al 2010, i els nous formats com els continguts breus per a mòbils o els e-books.

De totes maneres, però, per molt que ens adaptem als nous formats i tendències, no aconseguirem que la nostra peça arribi al públic si aquesta no ens aporta alguna cosa, ens fa créixer, aprendre, dubtar, pensar, en definitiva, viure altres vides que d’altra manera mai podríem viure. Perquè aquest és el major poder de la ficció.

Laia Vilaseca.